La Catenària/2021
L’INFINIT QUE S’ACABA

No hi ha un perquè, de sobte un començament que sense res, petit i lent va creixent.

Dins teu ja el sents aquell batec de fa tant de temps quan l’univers era un simple joc de nens i l’espai el somni d’intrèpids aventurers a la recerca d’aquells mons plens de supervivents que amaguen tots els grans secrets que tots volem saber. Vermell, se’t trenca el pensament, la robòtica veu: 

“Enlairament efectuat correctament”.

Tu no ets cap astronauta ni un científic de la NASA només saps que mai s’acaba l’infinit que se’ns empassa. Tu ja saps que un cop en marxa ja no pots tornar a casa.

De tant en tant els planetes van canviant, el temps constant aquí no és gens important i ja cansat, flotes sense gravetat tot esperant els fideus liofilitzats que es van apropant com asteroides allargats que busquen aterrats el seu imparable final, aquell estel fugaç desaparegut en combat mentre un desig els converteix en veritat: “Aterratge efectuat correctament”.

Tu no ets cap astronauta ni un científic de la NASA, només saps que mai s’acaba l’infinit que se’ns empassa. Sents una mà que t’abraça, t’estima, lentament t’atrapa. Allà enmig de la galàxia l’infinit ara s’estanca.

De vegades hi penses, però no t’atreveixes. De vegades comences, però després no segueixes. De vegades, de pressa, tens por de perdre. De vegades, quan menys t’ho esperes, et “reseteges”. I en cas d’emergència prémer el botó creus que és millor, i a poc a poc et fas el fort mentre dins teu fas tot el que pots per treure’t del cap: “No ho he fet bé del tot”. 

De vegades hi penses, però et resisteixes. De vegades comences, però després sempre ho deixes. De vegades ho intentes, però tornes enrere i aleshores recordes la teva vida com era. I en cas d’emergència prémer el botó creus que és pitjor, i a poc a poc ho veus tot fosc mentre dins teu fas tot el que pots per trobar un racó on tornar de nou.

Algú prem el botó amagat entre els dos. Després d’uns segons busqueu un nou món.

Ella entra, se la miren i fent veure que contenta, se la rifen. Ella espera. Ja comença. Agafa el micro. És la reina de la festa. Sempre són les mateixes cançons. Tristes, lentes, ràpides o alegres. Amb les lletres insertades de colors per si de cas es perd entre els records. Ai les cançons! Colors, olors que a poc a poc si vol, tot aquest món amb els seus sons es fon.

Ella els mira, ara riuen. Un li posa la propina. La conviden. Se l’estimen. Ara el món es difumina. Sembla ploure alegria. Sempre són les mateixes cançons. Tristes, lentes, ràpides o alegres. Amb les lletres insertades de colors per si de cas es perd entre els records. Ai les cançons! Colors, olors que ho tapen tot de nit. I va cantant, seguint com pot, vivint. Si vol, ara aquest món amb els seus sons la fon.

Com si no hi fos. Tot cautelós. Ens mira mentre fem l’amor. Som el seu cos. Desig i por a viure com fem junts tu i jo. Ignora els plaers que amaga. Escapa dels errors que marquen. Estima l’impossible. Amarga. Observa la vida dels altres. Vol el buit i el tot l’etern espectador.

Com si no hi fos. Tot cautelós escolta airades discussions. Som els seus mots silents, sonors. Pensaments que tenim tu i jo. Ignora el dolor que atrapa. Persegueix estranys personatges. Odia avorrides pauses. Observa secrets de nosaltres. Vol el buit i el tot l’etern espectador.

Com si no hi fos. Tot cautelós grava tots els nostres records. Som només pols. Creix de l’amor. Enveja el que tenim tu i jo. Ignora com s’estima l’altre. Persegueix el desig, l’atrapa. Odia. La vida s’escapa. Observa ferides que es tanquen. Vol ser com tu i jo l’etern espectador. 

Tot cautelós. A prop dels dos. Viu sempre com si no hi fos.

Fa temps vivim amb por de perdre el que tenim. Seria més fàcil no intentar ser bons amics. De nou t’he vist, tan diferent i lluny de mi. Seria més fàcil si no poguéssim sentir. Dos estranys en l’oblit que no saben què dir. 

Lluny no et vull, et necessito amb mi. Junts som invencibles, efímers, petits. Persistim, som un desig. Ho podem aconseguir. No és fàcil però anem vivint. Encongits, somiem totes les nits. Sobrevivim pensant que potser ets aquí.

Seguim teixint lligams sense cap sentit. Seria més fàcil si fóssim més atrevits. Fugim de nit. Salvem trossets de tu i de mi. Seria més fàcil si els dos ens poguéssim dir: “Abandona’m si així tu almenys pots ser feliç.”

Lluny no et vull, et necessito amb mi. Junts som invencibles, efímers, petits. Persistim, som un desig. Ho podem aconseguir. No és fàcil però anem vivint. Encongits, somiem totes les nits. Sobrevivim pensant que potser ets aquí. No tenir opció seria més fàcil. Sense perdó seria més fàcil. Sense cap por seria més fàcil. Per obligació seria més fàcil. Tot sencer d’un glop seria més fàcil.

Segueixes la pell freda on s’amaga la suor després de fer l’amor, quan s’esborren les pors. Creues fronteres on els núvols dibuixen ombres d’amants al terra, entre les esquerdes. Perdut pels bars de carretera persegueixes l’olor d’ella. Navegues entre el fum dels esperits governats pel tabac de la nit i cantes entre diàlegs: “Quan ja no quedin paraules. Quan les onades s’enduguin el nostre desig d’estimar-se. Quan sigui una espelma que flota apagada. Enmig de les aigües s’escolen pels marges petons i abraçades que un dia ens van treure dels cristalls trencats entre mirades tendres.

Dibuixes cançons al vidre entelat. Lletres que es fondran en un cotxe oblidat. Llampecs d’una tempesta fent-se senyals de llum que trenquen les distàncies mullades per litres d’aigua. Perdut pels bars de carretera persegueixes l’olor d’ella. Navegues entre el fum dels esperits governats pel tabac de la nit i cantes entre diàlegs: “Quan ja no quedin paraules. Quan les onades s’enduguin el nostre desig d’estimar-se. Quan sigui una espelma que flota apagada. Enmig de les aigües s’escolen pels marges petons i abraçades que un dia ens van treure dels cristalls trencats entre mirades tendres.

No sé per què li vaig donar tot el poder. Ella va fent i sembla que tot va molt bé. Però no és cert. Per dins molt lentament em vaig desfent. Ja fa temps que no soc de gel. Si ella no es rendeix, hauré de seguir fent el mateix mentre ella encara existeix. No fa cas. No desapareix. L’esma no em deixa dir-te que vull abraçar-te. L’esma no vol que faci res. No em permet caure. I quan sembla que ho podré fer, ja és tard, t’apartes. L’esma em consola fàcilment: “Deixa’m governar-te”. L’ànima s’apaga. Ja sóc un altre. Ara vull salvar-me.

Sóc un torrent envasat al buit, la meva pell, ens molestem mentre dins meu, impunement, em va apagant cadascun dels meus sentiments. Ja no em fan mal. Ella no ho sap, però em va matant. Si ella no vol. No s’atreveix. Hauré de fer-ho jo mateix mentre ella encara existeix. No fa cas. No desapareix. L’esma no em deixa dir-te que vull estimar-te. L’esma no vol que faci res que pot perjudicar-me. I quan sembla que ho podré fer ja ets amb un altre. L’esma em consola fàcilment. Deixa’m governar-te. Ara!!! L’esma no em deixa mai dir res, però ja no em calla. L’esma no em deixa mai fer res, però em tiro a l’aigua. I quan ja no puc perdre més, començo a curar-me. L’esma desesperadament ja no m’atrapa. Ui! Com s’enfada. La tinc controlada. Ai! Que s’acaba! Flota lluny en l’aire.

Mai ets la d’abans. Cops que et van deformant. Ells et van fent mal, però saps que al final…Tu no ets la d’abans, però et segueixen buscant. Sense rendir-te mai, vols el teu feliç final. I el dia que vols canviar, et barreges entre les parts. Un blau clar que et va agradar d’un pot del segon calaix. I a poc a poc amb les mans sempre t’acaben recomposant i et preguntes per què ho fan, si t’estimen de veritat.

Mai ets la d’abans. Cops que et van demostrant. Ells no et volen fer mal, penses, malgrat els retalls. Tu no ets la d’abans, però segueixes somiant. Sense rendir-te mai, vols sentir aquella pau. I el dia que vols canviar, et barreges entre les parts. Un blau clar que et va agradar d’un pot del segon calaix. I a poc a poc amb les mans sempre t’acaben recomposant i et preguntes per què ho fan, si t’estimen de veritat.

Malgrat que em diguis que tingui una certa pietat, ja no tinc temps per comprovar mitges veritats. No cal que ploris, res ja no et servirà. Em paro a mirar-te. Ja saps que no tornaràs. Surt del meus cos. Perquè ets tant corcó? Ara ets un insecte esquifit. No ets cap perill. More’t ja! Deixa’m de burxar. No ho facis complicat. Coi, ja m’he embrutat.

Em mires als ulls i saps que no em pots aturar. Intentes escapar-te, però de res servirà. Et deixo uns minuts perquè ho puguis pair al teu cap. Ferotge, m’ataques. Estèril, cap perill. M’escups amenaces, però és que jo estic molt tranquil perquè he guanyat. Ja no em pots fer més mal. Ja no em pots controlar. Això s’ha d’acabar.

Amb un so gutural, t’ofego, et vas apagant. Et mutes en formes, artificis inquietants. Llavors t’adones que estem just al tram final. Ets por. T’evapores. Un últim parany. Dius tota l’estona que sense tu no podré mai. Com a reina et corones, però és que a mi tot ja m’és igual. Vull viure. Ser lliure a cada instant. Sentir que sóc capaç. Fort amb tota intensitat.

El meu amic no és com els altres. És fràgil com un desig de fada. Pensa en la mort com un cop d’aire que empeny ben fort a l’infinit dels astres. M’escrivia cartes on m’explicava que volia volar més enllà dels nàufrags blancs del cel, ser un estel. Ell era un inflable sense ossos, només aire. Un tros de plàstic reciclable. Ell era un inflable amb somnis com nosaltres quan voldríem tenir ales.

Avui he obert l’última carta trobada dins seu quan l’embalsamaven. Hi havia només set paraules: “He atravessat els núvols que ens tapen”. Encara recordo el meu gos mossegant-lo per tots cantons ple de ràbia com un tauró seguint la sang vermell color. A poc a poc es va anar desinflant. L’aire s’anava escolant com l’ànima dels humans. Ell era un inflable sense ossos, només aire. Un tros de plàstic reciclable. Ell era un inflable amb somnis com nosaltres quan voldríem tenir ales.

Rasques, punxes, però ets aquí, encara fent sentir que no tot està buit. Cremes, borres els meus crims, malgrat que ja són dins. Kamikazes clandestins. Corres, busques protegir els records més petits. Lluites decidit. Surts, sents a prop els meus crits. Ens fondrem en la nit. Kamikazes embogits. Però no podem oblidar. Potser tot això és en va. Descompassats, tots fets un nyap. Ara ens venen a reclamar. Tots barrejats. Remordiments i altres còctels de l’atzar. Sents un “pareu!”. Però ja és massa tard.

Plores, saps que ja és la fi. Innocents o botxins, aviat tots serem bocins. Respires, et llences al buit. T’aferres als meus crims. La ràbia ens fa bullir. Explotes. Ens fonem en la pols. Àtoms, dolor fos. La distància entre tots dos. Escriuen coses de tu i de mi. Molts es pregunten qui és qui. Però ja no som d’aquí. Però no podem oblidar. Potser tot això és en va. Descompassats, tots fets un nyap. Ara ens venen a reclamar. Tots barrejats. Remordiments i altres còctels de l’atzar. Sents un “pareu!”. Però ja és massa tard.

Ha arribat el moment de dir-nos adeu. Tu pertanys al cel. Blau indret dels déus si no està contaminat pels meus. Pren l’últim gra i mira l’horitzó. Aviat tu seràs un punt negre petitó. Aventures viuràs. Altres coneixeràs. Vinga va… No piulis, no pensis, no facis res. Deixa’t endur per aquell corrent. No corris, no ploris, sigues valent. Bat les teves ales intensament. Vola. Tu pots. Ets un ocell. Vinga va que ho repetirem… Vinga fuig ja del meu palmell.

Però no sé per què encara ets aquí, a la barana, mirant-me a mi. Cansat t’empenyo amb el dit i tu caus al buit. Omples l’aire amb un crit i, en l’últim sospir, entenc què em dius. Ets un cas a part. Et fa por estar alçat. Per si em sents… No piulis, no pensis, no facis res. Deixa’t endur per aquella corrent. No corris, no ploris, sigues valent. Segueix la llum d’aquell blanc intens. Vola. Tu pots. Ets un ocell. 

Vinga va que ho repetirem… 

No piulis, no pensis, no facis res. Deixa’t endur per aquella corrent. No corris, no ploris, sigues valent. Viu totes les vides intensament. Vola. Tu pots. Ets un ocell. Vinga fuig ja del meu palmell.

Un tros de res que lluny o a prop, no sabem com, tothom el vol. Sents l’emoció que ja desprèn. Expedicions a cor obert. Excavarem fins a l’extrem i seguirem si no el trobem. Si ens pregunten què estem fent, “Som arqueòlegs”, respondrem. Busquem. Somiem. Sempre anhelem. Sentim neguit. El desitgem. Sembla senzill, però no ho és. 

Ell fàcilment desapareix. Ell és….

Un tros de res que lluny o aprop, no sabem com, tothom el vol. Sents l’emoció que ja desprèn. Expedicions a cor obert. Al fang ens revolcarem. Caurem bruts. Potser ens perdrem. Si ens pregunten què estem fent, “Som arqueòlegs”, respondrem. Busquem. Somiem. Sempre anhelem, però no ho acabem entenent. Malgrat el mapa amb la creu, el meu és buit igual que el teu. Ell és….

Un tros de res que ja s’ha fos. Centrifugats els teus llençols. No s’ha acabat. Seguim tots sols a la recerca de l’amor.

Surts, com cada vespre, una hora tard de la feina. Et poses aquella playlist. Sempre que sona et fa sentir feliç. Agafes la tercera sortida. Aparques darrere de la veïna. I en l’obrir les cortines la mires, t’imagines com l’estimes. Sonarà una última cançó mentre s’estimba el món. No tindreu temps, només uns segons. Al jardí s’activen tots els espersors. L’instint us diu, ja queda poc. Mireu incrèduls pel balcó com desapareix l’horitzó. Córrer no és cap opció, no sou cap heroi. Alguns histèrics criden: “És la fi  del món.”

Surts posseït per la pressa. Atravesses la gent entre dreceres. El temps i l’espai desapareixen, però segueixes avançant cap a ella. Brinques entre les tenebres, en la teva Divina Comèdia, i al sortir al carrer et torna a sorprendre, encara tens els auriculars a l’orellla. Sonarà una última cançó mentre s’estimba el món. No queda temps, només uns segons. Teniu por, no voleu estar sols. L’instint us diu, ja queda poc. Us busqueu entre crits de socors. Un imbècil fa una “selfie” sense horitzó. Sorpresos per com ha anat tot, sense pensar-ho, us feu un petó mentre s’acaba la cançó.

Encara és fosc, però no tothom dorm. Alguns s’aixequen, és el seu torn. Els nens corrent pel passadís desperten els pocs que encara estan dormint. Algú prem el botó. Encenen motors. Cusen la roba que portarem tots. I entre calçotets, sostenidors, mitjons, samarretes i pantalons. Amb la sintonia de tots els motors cerquen durant uns quants segons tots… Grans, petits, nous horitzons.

Perquè junts ells fan una pinya, s’enfronten als dies amb folre i manilles. I si tot cau o el castell s’abalança, ells sempre s’arrapen, tornen a aixecar-se. No serveix enfonsar-se, s’aferren a l’esperança. Sempre tendeixen a superar-se mentre l’enxaneta, sense por, s’enlaira.

Les safates van corrent. Baozi, zongzi o niu rou mian. L’amor apareix enmig dels filaments. Aviat casament i qui sap si un nen. La plaça comença a omplir-se de gent. Tots es preparen per tocar el cel. Entre calçotets, sostenidors, mitjons, samarretes i pantalons. Amb la sintonia de tots els motors cerquen durant uns quants segons tots… Grans, petits, nous horitzons.

Junts ells fan una pinya, s’enfronten als dies amb folre i manilles contra els impossibles.

我中文不好但是我要练习，知道你怎么样。我很想念那个时间我们每天一起骑电动车,去大学,写很多汉字一直聊天在微信。

Hi，我很好,我的生活很无聊每天工作我父母在找男朋友。在你国家一样的吗？还想得起来你最爱的菜要是你回来中国告诉我在微信。

要是你不能见我我们就继续说发你的生活在微信。不过我要回杭州找那个朋友一起去餐厅尝火锅。我也要亲吻你再一次一起唱KTV一起跳小苹果。

我还不知道怎么办可是我要回来。可能中国的生活不是最好的不过它感动我在杭州的时候中国虽然古老可是我觉得住在将来。

你想中国的时候可以发我一条微信别担心我总是在刷新我的经历但是现在我很累晚安明天.你可以发我一条微信.晚安我现在得起床这儿还不到今天，是你的昨天再见, 见你明天。

(traducció)

El meu xinès no és gaire bo, però el vull practicar i saber com estàs. Enyoro molt aquell temps en què cada dia muntàvem la moto elèctrica per anar a la universitat, en què escrivíem molts caràcters i parlàvem pel Wechat. 

Hola, jo estic molt bé. La meva vida és molt avorrida. Cada dia vaig a treballar. Els meus pares em busquen parella. Al teu país també ho fan? Encara recordo el teu plat preferit. Si tornes a la Xina digues-m’ho al Wechat.

Si no ens podem veure, podem seguir parlant, enviar-nos la vida per Wechat. Però jo vull tornar a Hangzhou. Trobar aquell amic. Anar junts al restaurant. Provar el Huo Guo. Jo també vull fer-te un petó de nou. Que junts cantem al KTV i que ballem Xiao Pinguo. 

Jo encara no sé com, però vull tornar-hi. Potser la vida de la Xina no és la millor, però el temps que he estat a Hangzhou m’ha fet canviar. La Xina tot i que és antiga, em sembla estar vivint al futur. 

Quan trobis a faltar la Xina em pots enviar un Wechat. No et preocupis, jo sempre soc aquí. Però ara estic molt cansada. Bona nit. Demà em pots tornar a enviar un Wechat. Bona nit. Jo ara m’he d’aixecar. Aquí encara no ha arribat l’avui, el teu ahir. Adeu, fins demà.