Quimera Records/2014
SOTRACKS

Ningú sap com hagués començat aquella cançó que ningú encara ha escoltat. Ningú ho sap, només tu i jo l’hem cantat aquella cançó que encara no hem composat. La deixarem a un calaix, així creurà que hem abandonat i quan ens hagi oblidat passarem de nou a l’atac. Perquè per poder-la cantar primer l’haurem de trobar perduda per algun sofà burxant els nostres malsdecap.

Ningú sap com les cançons es fan. Surten com els bolets de la tardor. Ningú sap com hagués sonat aquella cançó que mai hem composat. La deixarem a un calaix, així creurà que hem abandonat i quan ens hagi oblidat passarem de nou a l’atac. Perquè per poder-la cantar primer l’haurem de trobar perduda per algun sofà burxant els nostres malsdecap.

Ningú sap com hagués acabat aquella cançó que ningú encara ha escoltat. Ningú ho sap. Només tu i jo l’hem cantat aquella cançó oblidada que ara no podem recordar.

Tot va començar amb aquella cançó. Tararejant‐la tots dos. Tu érets matemàtic, profesor a la UOC. Ella una jove promesa cantant. La cançó no podía ser més adient Dos enamorats buscan un calaix on poder amagar el seu amor censurat. I en la tornada us vau trobar entre el Sol i el Do. Melodia enganxosa d’estiu que sempre et torna boig.

Ell tenia 50, resta’n 30 i tindràs l’edat d’ella. Ara posa–‐li uns quants decimals. Una historia d’amor es regeix pels detalls. Tothom els critica, això no pot ser sa. Però vosaltres només volíeu viure l’amor per un instant. Us estimeu, però us fa vergonya que us confonguin pel carrer. Matemàticament podríeu ser pare i filla passant un bon moment.

Ja torna a sonar la cançó un altre cop que et recorda sempre el seu petó. Matemàticament ningún ho hagués pensat, però l’edat no altera els resultats.Enyoreu el planeta dels enamorats. Feu cua, els seients són ocupats. Potser un dia algú se’n cansarà i podreu ocupar el seient que ha deixat. Tornar a viure els moments. Evitar qualsevol contratemps.

Multiplica l’edat per 2 i escaig i veuràs que l’equació no té peus ni cap.  Però estimar no és exacte, no es pot calcular. No cal que et trenquis més el cap, Deixa-ho estar i para de pensar què diran i digues‐li: “Deixem les divisions. Fem com qualsevol. Sense fer molt soroll taquem tots els llençols. Siguem una parella, sumem tots els factors.  I a l’hivern a ca els veïns direm que esperem un fill.  I ens fotrem un entrecot mentre brindem pel nostre amor.

Les vas conèixer en aquella galeria. Mentre ella les presentava, tu sabies que serien les millors enemigues. Sense elles no ho aconseguiries. Amb un parell de somriures no te les guanyaries.

I tu decidit a resistir-te….

No t’ho expliques, però s’ho expliquen. Tots els dies t’analitzen. Les amigues ja l’avisen quan s’acaba cada cita. No t’enganyis, elles trien. Sempre són les que et nominen i les notes tot el dia com t’espien i s’envien els missatges on t’admiren o et critiquen, i si vades et comparen amb els altres. No se’n fien. Són amigues que s’estimen. No t’ho expliques, però s’ho expliquen. I ara totes t’interroguen com l’estimes.

A poc a  poc coneixes cadascun dels seus punts febles i avances sense pressa mentre esperes fent trinxera en línies enemigues. Ensenyen la blanca bandera. Una d’elles se t’atança, es treu la roba i ho intenta. Però tu convençut resisiteixes perquè…

No t’ho expliques, però s’ho expliquen. Tots els dies t’analitzen. Les amigues ja l’avisen quan s’acaba cada cita. No t’enganyis, elles trien. Sempre són les que et nominen i les notes tot el dia com t’espien i s’envien els missatges on t’admiren o et critiquen, i si vades et comparen amb els altres. No se’n fien. Són amigues que s’estimen. No t’ho expliques, però s’ho expliquen. I aleshores, si la pifies, t’eliminen.

Una cau I s’escampa. Agafa forma una gota al terra de casa. I veus com lentament es va estenent. Atrapa un àtom de pols. Mulla el parquet i es rebela contra aquells que ho volen tot net. I els impecables criden a la guerra mentre les taques es rebelen.

Totes juntes implacables. Taquen roba, Rajoles i marbre. Lluiten tossudes en cubells, rentadores o contra la pluja. Taques nostres amb històries. Algunes fosques i altres més clares. Unes s’esborren i altres marquen. Et recorden els dies que passen.

I després d’una guerra crua com la que més. Una encara resisteix. I veus com lentament va arrossegant àtoms de pols sota el sofà. Esperant, s’amaga a un nou demà fins que la vinguin a salvar i els que ho volen tot net tornin a declarar la guerra. Ella demostrarà que mai es rendeixen.

I taquen, i taquen i taquen. Sempre les maten. Però taquen, i taquen, i taquen. És tot el que saben. Però alguna es salva i recorda el dies que passen.

En un món llunyà, potser ja oblidat. Ara pots notar que dins del teu cap vol tornar. Ve,ve,ve,ve i se’n va.I seguir saltant com una ànima errant que va cavalcant, superant els anys. Endavant.Ve,ve,ve,ve i se’n va. I ells sempre sense parar, no paren mai de preguntar si ja has decidit què faràs mentre tu els hi deixes anar que estiguin tranquils, que ja els hi diràs quan creguis que l’has trobat. Però no ho pots evitar…

Amb els anys vols pensar que abans d’animals n’eren menys i no et feien tant mal. Ve,ve,ve,ve i se’n va.

En un món llunyà on tot podia pasar volies arribar, tocar el desitjat endemà. Ve,ve,ve,ve i se’n va. I seguir cavalcant cap aquell final, sempre imaginant el teu estimat acompanyant. Ve,ve,ve,ve i se’n va. Però ja veus que acabaràs trucant i conformant-te amb el pesat que mai ha parat de dir-te que ell és allà. I tu li deies no siguis pesat i ara sents com es fa tard. Parles amb un to desesperat. Li dius que ell és l’afortunat. Però no ho pots evitar.

Amb els anys vols pensar que abans d’animals n’eren menys i no et feien tant mal.

I aleshores et ve. Sembla que no ha estat res i et quedes tranquila fins al mes següent. Encara tens temps.

Aquesta és la historia d’un yogurt desnatat que ningú volia. Potser perquè era massa car. Els seus veïns eren un petit Suís i un Danup que aviat marxarien de la nevera del supermercat. I de sobte una mà el va agafar. Per fi marxaria i seria devorat. Però només era l’encarregat de posar i treure els refrigerats. I el va llençar d’amagat perquè estava caducat.

Va caure entre un grapat de pizzes, galetes i unes bosses d’snacks. Es miraven les dates, la seva hora havia arribat. Tot era fosc, feia pudor. Recordaven aquell dia tots quan van sortir de fábrica envasats en caixes i pots.

I de sobte una mà va obrir la brossa de cop. Les xips es queixaven que les rebullís el sol.

Van sentir una estrebada, es van enlairar, tot va tornar a ser fosc i a l’obrir-se l’envàs van veure un grapat de gent. Tots estaven afamats.El yogurt desnatat el van sacsejar. L’obrien per tastar. Per fi es sentia desitjat. Un dels homes va obrir la boca. Davant d’ell només el gran forat. Per fi coneixeria l’estòmac, l’ésser que té totes les respostes.

Qui sap si quan surts a fer el discurs et fot molt no poder per fi gobernar. Tu surts tunejant els resultats, però la premsa allà està com sempre tocant els collons perquè has perdut les eleccions, un altre cop.

Tot i les putes prediccions que et declaraven vencedor i ara hauràs de tornar a l’oposició, I encara gràcies si sobrevius, al merder que ve apartir de demà

Perquè…..

Ja saps que ara vindran els consells generals per posar remei a la desfeta electoral. Ara és temps de retrets personals, del ja t’ho vaig dir que allò ens faria mal. I les piranyes, malparits ja venen a menjar els bocins. Et volen fora sí o sí. L’excusa, renovar el partit. Diuen lluitar pel futur, una època per assolir. Ho venen com una cura per la grip, però només volen el teu llit. Dormir amb un bon coixí. Però no ets tonto, ho veus venir. Portes molts anys sent el més malparit.

I quan felicites l’altre partit voten feliços, són els escollits. Sents una veu que et clava un “fote’t malparit” mentre fas el teu últim tweet declarant que estàs disposat a seguir. I quan entres a casa et cau la baba mentre els teus fills t’abracen amb un t’estimo papa. I et mires la Maria la teva dona que sempre et recorda la vida que heu perdut per arribar fins aquí. Vas a dormir, i a cau d’orella li dius que ja estàs fart de ser el malparit. Demà anunciaràs a tot al partit que has decidit ser un home senzill. Seràs pare cada matí portant a escola els teus fills. Conduiràs tu, sense xòfer. Ai, el trànsit, quin patir! Aniràs a fer un café. Potser algú et reconeix. Amb la Maria i els dos nens anireu a Disneyland. Tot serà fenomenal. Et sentiràs com un xaval que ha aprovat l’examen final sense un congrés setmanal i quan arribin eleccions t’ho miraràs des del sofà. Tots criticant-se per guanyar i tu com la gent normal els insultaràs.

MAL-PA-RITS, diràs. MAL-PA-RITS, el teu partit. MAL-PA-RITS, han guanyat. MAL-PA-RITS, vols tornar.

Rere els vidres de les vitrines Encara queden algunes víctimes. Ells les guarden i les vigilen. Són la seva única sortida. Tu de vegades les somies, les enyores, però no ho expliques. Només desitges que algun dia puguin aixecar-vos un somriure.

I passar a recollir-les sense por a repetir-se les baralles incisives. Decideix i fes criva. I quan va arribar aquell dia, les vas deixar i ara et criden.

No som simples ostatges, omplim els prestatges sempre recordant-te que no som simples ostatges, vindrem a buscar-te i et farem xantatge. I no som simples ostatges, som els petits rastres d’amors teus salvatges.

Truquen la policía, requisits, fan una llista. Alliberen de mica en mica. A la presó no volen podrir-se. Els assaltants volen una via d’escapatòria plausible, fugir de la policía, començar una nova vida i deixar de ser els ostatges. Finalment poder oblidar-te i potser quan facin mudança, entremig d’algun prestatge, trobaran allà rebregades les teves calces.

No som simples ostatges, omplim els prestatges sempre recordant-te que no som simples ostatges. Vindrem a buscar-te i et farem xantatge. No som simples ostatges. Som els personatges d’amors teus salvatges que tots farts d’estimbar-se per atrapar-te i estimar-te. Ring!! Ara piquen a casa. Obres la porta. Les teves calces. Ells són tots simples ostatges. Lliures ja marxen cap a nous paratges.

De tant en tant tot torna a començar. Alguns estan cansats, es desanimaran. De tant en tant sentiràs el davant com t’intenta enganyar perquè ho deixis estar. De tant en tant si et quedes encallat a un camí de sotracs fot un vot elevat i l’hauràs passat.

Deixa les queixes entre les maleses. No donis cap treva als sotracs que t’esperen. Aixeca’t que aprenen. Tu mai et rendeixes. Busques la manera. Ara penses.

De tant en tant creus que no pots seguir, però t’envenes el cap resistent al camí. De tant en tant el camp no té destins, l’atravesses pel mig. Apte per atrevits.

I si quan tornes a terra et trobes les herbes que creixen i borren les teves promeses, deixa les queixes entre les maleses. No donis cap treva als sotracs que t’esperen. Aixeca’t que aprenen. Tu mai et rendeixes. Busques la manera. Ara penses.

Avui has endreçat i perdut en un calaix has trobat un full rebregat del llibre de verbs conjugats. Et foten escales avall. La casa ja no et pertany, però a la butxaca del davant encara tens el verb tenir conjugat. Vas a una casa de prèstecs a desfer-te de l’objecte per unes quantes monedes.

“Te’l dono a tu per poder seguir el petit camí, no tenir cap neguit. Perquè si no tinc ja no hauré de patir, la felicitat dependrà de mi.”

La porta es torna a obrir. Entra un dels teus veïns. Fa cara de pocs amics mentre es ven el disc de Police. Ara estàs en un Compromís. Posa un preu al teu verb tenir. Li preguntes decidit què pagaria per poder dir:

“Jo tinc tot el que es pot tenir en futur, present i passat. I amb els amics poder fardar d’una gran riquesa verbal en un món plusquamperfect on tot es basa en el que dec.

I te’l dono a tu per poder seguir el petit camí, no tenir cap neguit. Perquè si no tinc ja no hauré de patir, la felicitat dependrà de mi.”

Però abans que te’l quedis deixa’m acomiadar-me d’ell com es mereix. Conjugar-lo amb tots els temps. Viure tots els nostres moments siguin bons, siguin dolents. Tinc, tenia, tindré, tingui, tingués, té, tindria, tinguí, l’havia tingut, no el seguiré tenint, l’hauré venut, però amb el pretèrit indefinit podré dir que l’he tingut durant tots aquests anys viscuts.

I te’l dono a tu per poder seguir el petit camí, no tenir cap neguit. Perquè si no tinc ja no hauré de patir, la felicitat dependrà de mi.”

Sempre ens quedarà el plusquamperfect per recordar que havíem tingut bons moments. I en temps futurs hi haurà altra gent que et seguirà conjugant en present.

Tots volem algun moment ser un heroi que salva el món, saber què sent. Tots volem dir-li algun cop que l’estimem. Somiem l’amor fent-li un petó. Tots volem tenir un racó on poder ser allò que som i que se’ns fon. Tots volem passar-ho bé, sentir-ho tot, no deixar res si pot ser.

Perquè amb cada segon queda menys temps per fer tot el que volem de debò i de vegades ens fa por. Perquè amb cada segon som més vells que a l’anterior. Deixa enrere tota por. No vivim a poc apoc perquè amb cada segon volem ser molt més aprop. No deixarem ni un sol mot. Sentirem tot el que es pot.

Tots volem ser de veritat, però tot és tant accelerat. No es pot parar. Tots volem ser recordats. Saber que algú pensa amb nosaltres els dimarts. Tots volem flotar amb el vent entre la gent que mai potser coneixerem. Tots volem més que podem, però tot i així ens superem i avancem.

Publiques per fardar una foto d’enamorats. M’obligues A pitjar m’agrada per dissimular. Fart no puc evitar xafardejar a l’hora de sopar. Assegut al sofà premo el botó de comentar.

Teclejo sense pensar dues paraules d’amistat sense que es noti pas que et segueixo estimant. I així de tant en tant, continuem parlant entre móns virtuals.

I s’obre en pantalla el xat d’una noia que atrapa. Però m’agrada, m’agrades malgrat que t’agradi ara un altre.

Segueixo frustrat capficat com recuperar-te. Ara l’has canviat, surts amb ell a la teva portada. No sé si dir res. Em limito a clicar m’agrada, però en realitat m’agradaria poder borrar-la.

Teclejo un missatge. No m’atreveixo a enviar-te’l. Podria matar l’amistat que queda encara. Repasso els missatges enviats durant les pauses quan ens estimàvem. I minimitzo pantalla. S’acaba la pausa.

S’han escrit tantes cançons de cors trencats que demanem perdó. Potser ja n’esteu tips i hem decidit posar-la al final del disc per si no la voleu sentir. Per si queda algun deprimit que està estirat al llit i encara la vol patir.

Aquí tens una cançó trista. La de l’última pista. La pots posar els dies que res va com voldries. La nostra cançó trista potser et desanima. Si ho necesites crida: “Perquè res va com voldríem!!!”

Un acord menor molt millor. Uns climes oposats i aviat la tindràs. Si vols, també hi podem posar més nostàlgia en un vers que et faci plorar. Per si no en tens prou, Per si ets massoca de collons, t’agraden els culebrons i vols banyar-te entre els teus plors.

Són les cançons tristes les que mai t’obliden. Les posem els dies que res va com voldríem. Són les cançons tristes les que sempre et guien, les que ens expliquen perquè res va com voldríem. I encara que plorem les escoltarem. Ens aixecarem i buscarem una raó de pes per oblidar només que un dia vam fer-ne una més i vam passar a formar part del palmarès amb la nostra cançó trista. Apa, una més que al final et diu amb un to intensiu: “Vinga anima’t va, siguis tia o tiu. Oblida’t del motiu. Sortiu del vostre niu i guadiu que la vida són dos dies i no estan fets per escoltar cançons tristes tot el dia.